Una història a La Terrisseria

Sempre m’ha fascinat veure els terrissers treballar. Veus com aquella torre de fang va pujant rítmicament, deixant-se portar per unes mans que li donen forma, acariciant-la i dominant-la a l'hora. Com si fos tan fàcil. Se’m queda la boca oberta i no puc evitar tenir, cada cop més, ganes de conèixer aquesta professió.

La solució la tinc prop de casa, a La Terrisseria. Una terrisseria que ja coneixia perquè hi havia comprat alguna torreta i que me n'havien parlat molt bé. 

És divendres. Final de setmana i amb ganes d'apagar l'ordinador de la feina per començar el cap de setmana. Arribo a casa, em trec els talons i em poso les crocs i la roba que es pot embrutar.

- Bona tarda!- saludo al Sergi de La Terrisseria, que ja està apunt per donar-me les classes.

Mai hagués dit que suaria tant fent girar el torn. Cop de peu enrera i veus com gira el disc. M'ajudo amb el colze clavat a la cadera per centrar el fang al torn. Així aconsegueixo tenir més força, però un blau, a l'endemà dels primers dies, em fa recordar les hores que m'he divertit, el dia abans, torturant el fang.

Poso les mans a l'aigua i em passen els nervis. Escolto les indicacions del Sergi i miro, amb les mans en remull, com posa en pràctica tot el que m'explica. L'objectiu: aconseguir fer un gerro de base estreta i panxa a dalt. És hora de provar-ho jo i tot el que havia entès de les seves explicacions, marxen al ritme del torn i deriven en una peça que més o menys s'assembla a la que ell havia fet. 

Més ràpidament del què em pensava, em vaig familiaritzant amb el fang i la sintonia que ens vincula fa que un dia díficil es transformi en una peça inútil, i un bon dia sigui un gerro mínimament decent. 

Acabem una peça i tornem a començar. Cop de peu enrera i el torn comença a girar. Centrar el fang i començar a pujar-lo. El forado pel mig per buidar-lo i començo a donar-li forma. Allò que era una massa compacta de fang ara s'obre com si fos màgia, però no. Són les meves mans. Em sento satisfeta quan el material es deixa guiar entre els meus dits i veig com va agafant forma sútilment, algunes vegades abans que comenci a ballar descompassadament i, d'altres, completant el vals harmònicament.

 

Molta paciència, la del Sergi, per ensenyar-me a fer les peces

Una altra peça acabada. I després d'aconseguir una petita col·lecció de peces, toca pintar-les. Encara no sé com les il·lustraré. Primer toca esperar que surtin del forn. 

Gràcies Sergi, Núria i família, per les fotos i per haver-m'ho fet passar tan bé i obrir-me les portes de la vostra terrisseria amb tanta amabilitat i simpatia! 

Podeu seguir el que van fent al facebook de La Terrisseria i a la seva pàgina web.

Fotos: Núria, de La Terrisseria.